Ciutat Meridiana es va crear a mitjans dels seixanta, com a resultat d’anys d’especulació. En un principi la zona havia d’acollir un nou cementiri per a Barcelona, però el projecte va ser desestimat perquè la zona era massa humida i els terrenys es trobaven a la zona més ombrívola de la serra.
Els terrenys eren propietat d’Enric Banús, l’impulsor de Puerto Banús, qui va redigir la inversión cap al sector immobiliari. Banús, amb la col•laboració de Juan Antonio Samaranch i l’alcalde Porcioles, entre altres, va impulsar l’aprovació d’un pla urbanitzar un nou barri de 33 hectàrees. Els blocs es van construir en quatre anys, però Ciutat meridiana va quedar inacabada, sense equipaments ni urbanització, com és el cas d’altres polígons de l’època. Els compradors d’aquells habitatges van ser sobretot gent jove procedent de tot l’estat.
A més de les mancances del barri, els veïns van haver d’afrontar problemes i deficiències als pisos, com ara humitats. L’any 1970 hi van haver més de 300 denúncies en aquest sentit.
Tot plegat va generar diverses lluites veïnals amb un punt de trobada concret: l’actual plaça Roja. Aleshores era un descampat en què els veïns, que se sentien estafats, es manifestaven i reunien. Fins i tot va ser l’escenari d’un concurs de cacera de rates l’any 73.
Aquestes mobilizacions solien acabar en escaramusses amb els grisos. I precisament van ser les autoritats franquistes qui van originar el nom de la plaça Roja, ja que van donar als veïns fama de rojos. Quan va arribar el moment de batejar oficialment la plaça, els veïns van triar la plaça Roja com a record d’aquells temps de lluita.
Durant molts anys, el local de l’associació de veïns estava a la plaça, en un local que havia estat un pis mostra. Fins que el local es va demolir i traslladar per ampliar l’estació de tren. Poc a poc el paisatge es va transformar.
El barri va millorar en urbanització i serveis, sempre reclamats des de la plaça Roja. Un exemple és la parada simbólica de metro que es va inaugurar entre el mercat i la plaça.