A Pedro Ruiz el vaig a trobar a Barcelona. Però se m’emporta a la casa que té a Madrid. Allà és on conviurem durant dos dies. En un barri que, segons ell, és com Beverly Hills. Una casa plena dels records d’un dels humoristes que va fer riure un país després de la mort de Franco. Allà és on passarem bona part dels dos dies. Allà és on em presentarà els seus amics, on descobriré què és el que fa cada dia quan es lleva. El mateix ritual els 365 dies de l'any.

La seva hospitalitat, i la bona sintonia, no esborren les nostres diferències en la manera de veure el món i el país. Però les qüestions polèmiques no s’acaben amb la conversa. Pedro Ruiz juga sovint amb els veterans del Reial Madrid. Aquesta vegada m’hi ha convidat. I m’anuncia que hauré de jugar amb la samarreta del Reial Madrid, tot i que jo porto la del Barça.

Durant aquesta convivència amb Pedro Ruiz, un home acostumat a estar sol, conversarem de diversos temes i en diferents indrets: a Casa Lucio, prenent el sol a la piscina de la finca, al teatre o l’històric Café Gijón.