@humanitatsdigitals.jcampas1950
Santa Eulàlia d’Erill la Vall

Erill la Vall és un dels pobles que formen el terme municipal de la Vall de Boí, a l'Alta Ribagorça. Fins al 1996 pertangué al municipi de Barruera, i està enlairat, uns 500 metres, just a ponent de la carretera i situat a 1255 metres d'altitud, al fons de la vall de Boí, en un replà elevat sobre la riba dreta del riu Noguera de Tor, al peu del pic d'Erill de 2516 metres.

Enlairades a ponent del poble, a l'indret conegut com a Basco, a quasi 1.600 m. alt., hi ha el grup de bordes de Basco i d'Erill, amb les restes de l'església romànica de Sant Cristòfol d'Erill una mica al nord-est de les bordes.

El seu nom deriva de les paraules iberobasques ILI-ILI o IRI-IRI (o un híbrid entre els dos), que significa "poble-poble". En iberobasc antic, una de les formes de fer augmentatius era mitjançant la duplicació de l'arrel, amb la qual cosa aquest poble-poble ens parlaria de la importància de primera magnitud que tingué el poble d'Erill la Vall a l'alta edat mitjana.

És un dels exemples dels convenis entre els comtes de Pallars Sobirà a favor dels de Pallars Jussà, i dels dominis dels barons d’Erill, i de la pertinença de la seva església al monestir de Santa Maria de Lavaix. Un conveni comtal del 1072 documenta que en aquest moment el feu d'Erill-la-vall pertanyia al llinatge de Miró Guerreta. No està clar, com s'ha dit i s'ha escrit sovint, que els senyors d'Erill fossin els mecenes del famós taller d'Erill-la-vall, que començà les seves activitats al final del segle XI i assolí la màxima esplendor a mitjan segle XII.

L'església de Santa Eulàlia d'Erill la Vall es troba al centre del poble, és d'una sola nau, amb cobertes de fusta -que substitueix una volta de canó de perfil semicircular, de la qual es conserva només l’arrencada al mur sud, reforçada per cinc arcs torals, dels quals es conserven només els pilars adossats als murs que els suportaven-, absis semicircular i dues absidioles al costat de la nau, pòrtic i campanar quadrat. És l’únic edifici religiós de la vall de Boi que fins al moment present ha estat objecte d'un procés d'excavació arqueològica i d’exploració arquitectònica exhaustives.

Al segle XII es va afegir la volta de canó que es va esfondrar i no va ser refeta, mantenint-se la coberta de fusta; aquesta caiguda afectà greument els murs sud i ponent que caigueren parcialment amb ella i posteriorment es tornaren a reedificar.

Té una capçalera trilobulada, amb la qual cosa les dues absidioles laterals formen, amb la nau i l'absis principal, una planta de creu llatina. Els absis també varen ser afectats amb el pas del temps; al segle XVI es va construir un retaule encaixat a l'absis central, es va afegir el cor i una part del porxo fou convertit en capella, i en cambra dels mals endreços.

La porta, d’arc de mig punt de dovelles extradossades i amb vestigis de pintura mural a l'intradós, s’obre a la façana nord, és aixoplugada per un porxo que té quatre arcs oberts al nord.

Al costat nord de l’església s’hi va afegir, encara en època altmedieval, un esvelt campanar de torre, format per un sòcol cec i sis nivells de finestres.

El nivell inferior només té una finestra, d’esqueixada exterior recta, a la seva cara nord, i els altres nivells tenen una finestra geminada, molt esvelta, a cada façana, amb el doble arc suportat per una columna de fust prismàtica, format per un únic bloc de pedra llosenca i un capitell mensuliforme de perfil lobulat. Les arcuacions de la part baixa del campanar són construïdes amb gran cura, amb timpanells monolítics, mènsules en cavet i dovelles retallades en l’arcuació, mentre que, a mesura que la construcció va pujant, es va fent més descurada, fins al nivell superior, on les arcuacions i els frisos en dent de serra són executats de manera barroera.

A continuació es fa referència a les quatre fases arquitectòniques de l’edifici, entre els segles XI i XII.

Sobre l'altar actualment hi ha el conjunt escultòric de fusta del Davallament d'Erill, les imatges originals del qual són al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d'Art de Catalunya. És un dels dos davallaments conservats quasi del tot sencers a Catalunya. L'altre és el de Sant Joan de les Abadesses.

Aquesta església no conserva pintures murals romàniques, com les altres més properes: Sant Joan de Boí, Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll; una de les possibles explicacions a aquest fet seria que desapareguessin a causa de l'esfondrament, encara en època romànica, de l'església, i la seva posterior refacció.